FOTOS: 1) Tierra calcinada en la localidad de Camariñas, frente a la Costa da Morte; 2) Un campesino de una pequeña aldea de Boiro, vecino de un hombre acusado de propagar incendios el pasado verano; 3) Una mujer, también de la localidad de Boiro, enseña el terreno quemado justo detrás de su casa; 4) Dos responsables municipales muestran el punto de inicio del fuego que devastó por completo la masa forestal de Rianxo. JESÚS GARCÍA, verano de 2006. Galícia està envoltada d’una certa bogeria ambiental. És pel vent, que bufa amb força i trastoca l’enteniment. Ni més ni menys que el que passa a Roses o a Cadis. Aquest estiu, una cruel aliança –entre el vent i els bojos– va portar la devastació a les muntanyes d’A Coruña i Pontevedra. La natura, sempre abundant i generosa en terres gallegues, va cedir durant una setmana d’agost a la poderosa acció humana. Més de 75.000 hectàrees de bosc, segons la Xunta, van ser calcinades. Les columnes de fum s’aixecaven arreu i cremaven roures (carballos, en gallec), castanyers i, sobretot, eucaliptus. El foc va amenaçar també nuclis habitats. Els serveis d’emergència es van veure desbordats.
Quasi la totalitat d’incendis que es van desencadenar aquells dies negres van ser provocats. És fàcil encendre la flama: només cal una mica de voluntat. I és difícil que et vegin fer-ho: els boscos de Galícia són densos, amb l’avantatge que la fusta de l’eucaliptus –que abasteix la important indústria paperera del territori– crema amb rapidesa. Se’n va especular molt sobre el mòbil i les suposades raons ocultes dels piròmans. Tot plegat, fou una conspiració immobiliària? Va ser una revenja de les brigades contractades pel PP i que van quedar sense feina sota el nou Govern autònom? I si va ser una estratègia dels propietaris minifundistes gallecs per modificar els usos del sòl? Diuen que el primer brot d’herba que creix després d’un incendi és un bon ferratge per als cavalls salvatges...
De tot això, res de res. No hi va haver cap “trama organitzada”. Almenys de moment. Les forces de seguretat només van poder detenir una colla de piròmans (una trentena) com a autors dels incendis. Són la punta de l’iceberg: els bojos gallecs tocats pel vent. El perfil és ben definit. Es tracta habitualment d’homes, de mitjana edat, que viuen a aldees perdudes, que no tenen un treball definit i, sobretot, que tenen problemes amb l’alcohol. La Galícia fosca, amb parròquies recòndites i graners de pedra (els hórreos) no és un mite: existeix. Si busquem una explicació de tall freuidià, diríem que aquests “homes del foc” gallecs van ser nens infeliços. Potser no eren els més despabilats del món i els pares van preferir tancar-los a casa. Sense accés al món exterior, a poc a poc es van ofegar al poble i, sense possibilitats de desfogar-se amb dones, van veure una única via de sortida: la beguda.
Clar que entre els arrestats per piròmans hi ha altres casos curiosos. Com una dona que va ser sorpresa, de nit i enmig del bosc, amb un velam a la mà i uns llumins. Va adduir que volia preparar un ritual per espantar les meigas. O una encantadora anciana que, després de quatre anys provocant desenes d’incendis, va esclatar a plorar quan la van detenir perquè no sabia qui tindria cura, a partir d’ara, de les seves ovelles i gallines. També es va donar el cas patològic d’esquizofrènia del bomber-piròman, més preocupat per atiar el foc que no pas per aturar-lo.
Amb tot, una vegada més, el tòpic s’ho val: Galícia és una terra de contrastos. I a pocs quilòmetres del món obscur de les aldees hi ha Santiago de Compostela, que també va estar assetjada pels focs una setmana. La ciutat té molt de medieval i de cristià, de Santiago y cierra España. Però és encantadora i preciosa. Al casc antic t’hi perds –literalment– però l’olfacte i la vista t’orienten a través d’un recorregut culinari de luxe. Marisc o carn, no massa cars. I per acompanyar un bon vi blanc: Ribeiro o Albariño, tant és. La gent és molt amable. Tant, que sovint confonen la bondat amb el servilisme en una actitud que ajuda a entendre millor el perquè del caciquisme. Ben guarida dels vents que capgiren la ment, Santiago és el cim d’una muntanya espectacular. Calcinada, però igualment espectacular: Galícia.
Quasi la totalitat d’incendis que es van desencadenar aquells dies negres van ser provocats. És fàcil encendre la flama: només cal una mica de voluntat. I és difícil que et vegin fer-ho: els boscos de Galícia són densos, amb l’avantatge que la fusta de l’eucaliptus –que abasteix la important indústria paperera del territori– crema amb rapidesa. Se’n va especular molt sobre el mòbil i les suposades raons ocultes dels piròmans. Tot plegat, fou una conspiració immobiliària? Va ser una revenja de les brigades contractades pel PP i que van quedar sense feina sota el nou Govern autònom? I si va ser una estratègia dels propietaris minifundistes gallecs per modificar els usos del sòl? Diuen que el primer brot d’herba que creix després d’un incendi és un bon ferratge per als cavalls salvatges...
De tot això, res de res. No hi va haver cap “trama organitzada”. Almenys de moment. Les forces de seguretat només van poder detenir una colla de piròmans (una trentena) com a autors dels incendis. Són la punta de l’iceberg: els bojos gallecs tocats pel vent. El perfil és ben definit. Es tracta habitualment d’homes, de mitjana edat, que viuen a aldees perdudes, que no tenen un treball definit i, sobretot, que tenen problemes amb l’alcohol. La Galícia fosca, amb parròquies recòndites i graners de pedra (els hórreos) no és un mite: existeix. Si busquem una explicació de tall freuidià, diríem que aquests “homes del foc” gallecs van ser nens infeliços. Potser no eren els més despabilats del món i els pares van preferir tancar-los a casa. Sense accés al món exterior, a poc a poc es van ofegar al poble i, sense possibilitats de desfogar-se amb dones, van veure una única via de sortida: la beguda.
Clar que entre els arrestats per piròmans hi ha altres casos curiosos. Com una dona que va ser sorpresa, de nit i enmig del bosc, amb un velam a la mà i uns llumins. Va adduir que volia preparar un ritual per espantar les meigas. O una encantadora anciana que, després de quatre anys provocant desenes d’incendis, va esclatar a plorar quan la van detenir perquè no sabia qui tindria cura, a partir d’ara, de les seves ovelles i gallines. També es va donar el cas patològic d’esquizofrènia del bomber-piròman, més preocupat per atiar el foc que no pas per aturar-lo.
Amb tot, una vegada més, el tòpic s’ho val: Galícia és una terra de contrastos. I a pocs quilòmetres del món obscur de les aldees hi ha Santiago de Compostela, que també va estar assetjada pels focs una setmana. La ciutat té molt de medieval i de cristià, de Santiago y cierra España. Però és encantadora i preciosa. Al casc antic t’hi perds –literalment– però l’olfacte i la vista t’orienten a través d’un recorregut culinari de luxe. Marisc o carn, no massa cars. I per acompanyar un bon vi blanc: Ribeiro o Albariño, tant és. La gent és molt amable. Tant, que sovint confonen la bondat amb el servilisme en una actitud que ajuda a entendre millor el perquè del caciquisme. Ben guarida dels vents que capgiren la ment, Santiago és el cim d’una muntanya espectacular. Calcinada, però igualment espectacular: Galícia.
Aquest reportatge va ésser publicat a la revista ONADA DE CULTURES (per veure el contingut d'aquesta publicació, clica aquí).
No hay comentarios:
Publicar un comentario